La “Cittá dei bambini” és el projecte més cèlebre del mestre i pedagog Francesco Tonucci, també conegut com Frato en el seu vessant com a dibuixant.

Sorgeix a la seua ciutat natal, Fano, al 1991, després que l’Ajuntament demanés col·laboració al seu reconegut veí per tal d’organitzar una setmana dedicada a la infantesa. Aquesta setmana concloïa amb la jornada “La ciutat per a jugar” per a la qual es va tancar el trànsit dels principals carrers i travessies convertint la ciutat en un espai de joc lliure. A més, durant la setmana es va celebrar un ple municipal extraordinari al qual van estar convidats els xiquets i les xiquetes a presentar les seues idees i propostes. L’alcalde de la ciutat, satisfet per la bona acollida de la setmana, es va comprometre a repetir l’esdeveniment anualment, oferint la coordinació d’aquest al mestre Tonucci. Ell solament va acceptar amb la condició de que aquesta iniciativa no tingués caràcter anual sinó que es convertís en un projecte permanent de reflexió i transformació de la ciutat, que considerés a la infància com a paràmetre, és a dir, que els xiquets i xiquetes deixaren de ser un col·lectiu “tutelat” per considerar-los ciutadania de ple dret, amb autonomia i capacitat per participar en les decisions sobre qüestions que els hi repercuteixen directament. És així com naix el projecte actualment conegut com La Ciutat dels Xiquets i les Xiquetes, dirigit pel Laboratori Internacional que rep el mateix nom i en el qual participen més de 200 ciutats en diferents països com Itàlia, Espanya, Argentina, Uruguai, Colòmbia, Mèxic, Perú, Xile o el Líban.

Les ciutats i institucions adherides al projecte assumeixen fonamentalment el compromís de treballar cap a una nova filosofia de govern de la ciutat què done veu real a la participació de la infància. Per garantir-lo, les i els alcaldes estableixen els “Consells de Xiquetes i Xiquets”, un òrgan consultiu què, aprofitant la seua mirada alternativa i creativa, aporta solucions diferents al problemes que ens afecten a totes i tots. De fet, entre les principals iniciatives i accions presentades des de la seua creació, fa ara trenta anys, destaquen la proposta per a que els xiquets i les xiquetes vagen a soles a l’escola, la figura del policia municipal com a amic dels infants o el format de “multes” com a sensibilització per comportament incívics.

Pot un virus canviar l’escola? l’últim llibre del mestre Tonucci.

La pandèmia de COVID-19 què ha sacsejat per complet el món en l’últim any i mig, ha estat objecte de reflexió del Laboratori Internacional de la Ciutat dels Xiquets i les Xiquetes i, per descomptat, del mestre Tonucci. Tant és així que recentment s’ha publicat el llibre «Pot un virus canviar l’escola?» què va ser presentat a la localitat de Burjassot, dins dels actes de les trobades «REPENSEM AMB TONUCCI» què van tenir lloc els dies 22 i 23 d’octubre.

En la primera jornada, oberta a tota la comunitat educativa i amb presència de més d’un miler de persones, el propi Tonucci explicava que una de les primeres accions que es va dur a terme dies després que es declarés el primer confinament, va consistir en una convocatòria telemàtica per recollir les opinions de la infància, un dels principals col·lectius afectats per la restricció de moviment, doncs impedia que pogueren eixir a jugar i a relacionar-se amb els seus amics i amigues. Després, es va notificar als ajuntaments de les localitats adherides al projecte que convocaren els consells de xiquets i xiquetes per analitzar la situació i tractar de llançar propostes per alleujar el confinament. Al llibre destaca la reflexió al voltant del fet que l’escola haja sigut de les poques activitats que no es va aturar durant els moments més durs de la pandèmia. Aquesta decisió, es comenta, tot i acomplir amb l’article 28 de la Convenció Internacional dels Drets de la Infància, es va tornar a adoptar obviant el parer dels xiquets i les xiquetes així com les seues necessitats de joc i relació social. Així, mentre des de l’escola i les institucions educatives, amb bona intenció, hem sentit la necessitat de continuar explicant allò que marca el currículum o la programació d’aula, n’hem tingut moltes dificultes per acompanyar els i les infant; no hem sabut, en general, ajudar-los a entendre la situació. Tonucci, exemplifica aquest fet al llibre mitjançant la veu d’Elisa, una xiqueta de 9 anys de la ciutat de Lima què, en un dels nombrosos encontres telemàtics què ha tingut el mestre durant el confinament, explica que “Abans no poguérem entendre estes coses, perquè estàvem a l’escola”. Aquesta afirmació i d’altres continguts del llibre fan molt recomanable la seua lectura, així com el treball i comentari tant a les escoles com a la universitat, especialment a les facultats d’educació i formació del professorat. 

Francesco Tonucci veu en la Universitat una important aliada per a la consolidació del projecte

Altra de les activitats essencials de les trobades va ser una sessió de treball amb els i les representants polítics i tècnics de l’administració local de diverses localitats i d’altres institucions i professionals, què conformen la Xarxa Valenciana del projecte ‘La Ciutat de les Xiquetes i dels Xiquets’. La Facultat de Magisteri, com a recent membre del projecte, va comptar amb la representació de l’equip deganal i del professorat, sent la primera ocasió per poder conèixer i treballar presencialment amb la xarxa.

En aquesta, el mestre va fer apel·lació directa al paper “d’aliada” que podria tenir la universitat posant a l’abast d’escoles, pobles i ajuntaments, l’experiència que atresora en els àmbits de recerca, formació i transferència. Tonucci va traçar algunes de les accions que la universitat podria assumir, entre les quals va destacar la inclusió de la filosofia del projecte als diferents plans d’estudis i guies docents de les assignatures i els graus i, per tant, incloure el discurs a les aules. De fet, precedents a altres universitats com la de Saragossa, Barcelona o de països Llatinoamericans com Mèxic o l’Argentina, confirmen que des de la universitat es pot contribuir a la persistència del projecte en el temps.

Aquest és el compromís que la Facultat de Magisteri vol assumir, doncs considerem que, tenim tant la vocació com l’obligació de ser un dels motors què facilite la participació ciutadana dels xiquets i xiquetes. En eixe sentit, saber que podem comptar amb la xarxa valenciana i amb la col·laboració dels centres educatius, es tot un estímul per contribuir a que la veu de la infància ajude a construir una ciutat més diversa i millor per a totes.

Jorge Lizandra Mora

jorge.lizandra@uv.es